El periodista Martì Farrè se ha hecho eco en las páginas de la revista ENRROCK de la contribución de algunos músicos, entre los que se encuentra la canaria DÁCIL LÓPEZ, en relación con la acampada del 15-M que tuvo lugar en la Plaza de Cataluña de Barcelona.
La ciutat blava i els indignats del jazz.
"Hi havia una vegada una ciutat tenyida de blau, tan blava que fins i tot aquella dita popular que assegurava que “de blau, verd o marró un dallonsis és un dallonsis” havia passat feia temps als annals de la història. Una ciutat tan blava on un hoolligan de la política, un fatxenda sinistre, reaccionari i mediocre, va decidir enviar els uniformats de blau per tal d’escarmentar un grup de persones indefenses que romanien al cor d’aquella ciutat blava, en una plaça, la de Catalunya, rebatejada per alguns dels pacífics insurrectes com la d’Islàndia, en honor a la revolta que uns mesos abans s’havia esdevingut al país nòrdic contra els abusos dels seus banquers. Un indret al marge del guió previst per les forces polítiques oficials i extraoficials, majoritàries o minoritàries, guanyadores o perdedores, convertit en una illa enmig d’aquella ciutat blava. Un espai on confluïen aturats, estudiants, joves sense futur, pensionistes amb pagues miserables, treballadors en precari, prejubilats desnonats o músics com els de la Indignats Jazz Band, que hores abans del festival de la porra havien ofert una sessió històrica en un lateral d’aquell racó somniador. Hi havia una vegada una tarda en què, entre una parada del bus turístic i les escales que donaven accés al recinte dels acampats, algú hi havia instal·lat un tendal, una bateria gairebé de joguina i un petit equip de so; el lloc on una banda insòlita, formada per fins a 12 instrumentistes de vent, va delectar curiosos, conscienciats, passavolants i companys de viatge amb una curta però inoblidable sessió de jazz en viu, lluny de les catacumbes, al bell mig de la via pública. El petit dels Casares s’asseia a la bateria, la vocalista Dácil López cantava sota un improvisat groove, el saxofonista Gorka Benitez s’unia a la festa amb un solo d’antologia, el trompetista Juan de Diego i el trombonista Víctor Correa s’exercitaven amb descaradura, el contrabaixista Marc Cuevas apuntalava el ritme amb discreció, el guitarrista Alfred Artigas solejava assegut a un amplificador, el parsimoniós Albert Cirera desenfundava el saxo i s’hi afegia des del darrere... i, rodejant l’escena, observaven la sessió col·legues com el bateria Oriol Roca, la cantant Sílvia Pérez Cruz o l’activista August Corominas, del sempre invicte Robadors 23. Volien –volen– unes condicions laborals mínimament dignes, en un país en el qual encara hi ha qui considera els músics poc menys que un objecte decoratiu; un tracte fiscal més just, com succeeix en altres països del Vell Continent; que es declarin les sales de concerts espais culturals, omplir els ajuntaments de tècnics amb sensibilitat musical –i no al dictat de les conveniències del moment– o acabar d’una vegada per totes amb l’obscenitat del comissionisme en la contractació de música en viu. “La música és educació”, deien, i evidenciaven la seva indignació amb un dels estàndards més bonics de la història del jazz: “On The Sunny Side Of The Steet”. Escrit el 1930 per Dorothy Fiels per al musical Lew Leslies, el protagonista de l’obra diu en un fragment d’aquest estàndard: “Solia caminar a l’ombra / (...) però ara ja no tinc por / (...) si mai tingués un centau / seria tant ric com Rockefeller / or en pols als meus peus / en el costat assolellat del carrer”. La cançó agredolça, escrita per a les víctimes de la Gran Depressió nord-americana; la reflexió picant d’un capvespre assolellat a la plaça d’Islàndia, per als sans-cullotes de Barcelona, i també de Madrid, València, Sevilla, Màlaga, Saragossa, Olot, Palma, Vigo, Atenes, Terrassa, Toledo, Múrcia, Albacete, Girona, Lleida, Tarragona, Verges..."
"Hi havia una vegada una ciutat tenyida de blau, tan blava que fins i tot aquella dita popular que assegurava que “de blau, verd o marró un dallonsis és un dallonsis” havia passat feia temps als annals de la història. Una ciutat tan blava on un hoolligan de la política, un fatxenda sinistre, reaccionari i mediocre, va decidir enviar els uniformats de blau per tal d’escarmentar un grup de persones indefenses que romanien al cor d’aquella ciutat blava, en una plaça, la de Catalunya, rebatejada per alguns dels pacífics insurrectes com la d’Islàndia, en honor a la revolta que uns mesos abans s’havia esdevingut al país nòrdic contra els abusos dels seus banquers. Un indret al marge del guió previst per les forces polítiques oficials i extraoficials, majoritàries o minoritàries, guanyadores o perdedores, convertit en una illa enmig d’aquella ciutat blava. Un espai on confluïen aturats, estudiants, joves sense futur, pensionistes amb pagues miserables, treballadors en precari, prejubilats desnonats o músics com els de la Indignats Jazz Band, que hores abans del festival de la porra havien ofert una sessió històrica en un lateral d’aquell racó somniador. Hi havia una vegada una tarda en què, entre una parada del bus turístic i les escales que donaven accés al recinte dels acampats, algú hi havia instal·lat un tendal, una bateria gairebé de joguina i un petit equip de so; el lloc on una banda insòlita, formada per fins a 12 instrumentistes de vent, va delectar curiosos, conscienciats, passavolants i companys de viatge amb una curta però inoblidable sessió de jazz en viu, lluny de les catacumbes, al bell mig de la via pública. El petit dels Casares s’asseia a la bateria, la vocalista Dácil López cantava sota un improvisat groove, el saxofonista Gorka Benitez s’unia a la festa amb un solo d’antologia, el trompetista Juan de Diego i el trombonista Víctor Correa s’exercitaven amb descaradura, el contrabaixista Marc Cuevas apuntalava el ritme amb discreció, el guitarrista Alfred Artigas solejava assegut a un amplificador, el parsimoniós Albert Cirera desenfundava el saxo i s’hi afegia des del darrere... i, rodejant l’escena, observaven la sessió col·legues com el bateria Oriol Roca, la cantant Sílvia Pérez Cruz o l’activista August Corominas, del sempre invicte Robadors 23. Volien –volen– unes condicions laborals mínimament dignes, en un país en el qual encara hi ha qui considera els músics poc menys que un objecte decoratiu; un tracte fiscal més just, com succeeix en altres països del Vell Continent; que es declarin les sales de concerts espais culturals, omplir els ajuntaments de tècnics amb sensibilitat musical –i no al dictat de les conveniències del moment– o acabar d’una vegada per totes amb l’obscenitat del comissionisme en la contractació de música en viu. “La música és educació”, deien, i evidenciaven la seva indignació amb un dels estàndards més bonics de la història del jazz: “On The Sunny Side Of The Steet”. Escrit el 1930 per Dorothy Fiels per al musical Lew Leslies, el protagonista de l’obra diu en un fragment d’aquest estàndard: “Solia caminar a l’ombra / (...) però ara ja no tinc por / (...) si mai tingués un centau / seria tant ric com Rockefeller / or en pols als meus peus / en el costat assolellat del carrer”. La cançó agredolça, escrita per a les víctimes de la Gran Depressió nord-americana; la reflexió picant d’un capvespre assolellat a la plaça d’Islàndia, per als sans-cullotes de Barcelona, i també de Madrid, València, Sevilla, Màlaga, Saragossa, Olot, Palma, Vigo, Atenes, Terrassa, Toledo, Múrcia, Albacete, Girona, Lleida, Tarragona, Verges..."
No hay comentarios:
Publicar un comentario